Història

La Guerra de Successió (segle XVIII)

L’any 1700 s’extingeix la dinastia dels Àustria amb la mort de Carles II i Felip d’Anjou, de la casa dels Borbó, passa a ocupar el tron espanyol. La plana de Vic va ser uns dels focus austriacistes més actius i destacats del país i es distingirà per l’aferrissada lluita contra el rei francès. Així, la comarca, dirigida per Vic, va organitzar nodrides forces per lluitar contra els francesos. Després del pacte de Gènova i d’un desenvolupament que anava canviant de signe, finalment es va acabar la guerra a favor de les tropes de Felip V.

A final de la guerra, la vila de Sant Hipòlit va ser saquejada i una part de la població va fugir buscant refugi a les muntanyes i a la rodalia de l’antic castell de Voltregà. Aleshores el senyor del terme era Francesc de Despujol i Castells, baró de Montclar i comte de Fonollar.

Les condicions de pau van ser dures: abolició dels privilegis catalans i instauració d’un nou règim administratiu centrat en els mandats dels decrets de Nova Planta (1716). D’aquesta manera el comú de la vila de Sant Hipòlit, controlat tradicionalment pels prohoms gremials, passa durant el primer terç del segle XVIII tot un procés de canvis i adaptació. Malgrat tot, el gremi continua controlant de forma real tots els serveis de primera necessitat.

Durant el segle XVIII el Comú de Voltregà estava format per Sant Hipòlit de Voltregà, que era el cap de la baronia, Vinyoles d’Orís, la quadra de Sant Miquel d’Ordeig, Conanglell, el Poble-Sec, la Gleva i Santa Cecília de Voltregà.

Els anys de pau que van seguir a la Guerra de Successió van afavorir la recuperació demogràfica i el desenvolupament artesanal i industrial. El camp va viure en aquest moment un creixement afavorit per la intensificació dels conreus, especialment en les zones properes als principals cursos d’aigua del riu Ter.

Aquesta bonança es feia evident a la part rural del terme de Sant Hipòlit i també a la vila.

A mesura que s’anaven desenvolupant les dues realitats que conformaven el terme de Sant Hipòlit van anar augmentant també les tensions i els motius d’enfrontament entre els seus veïns. Unes tensions que van arribar al punt àlgid a final del segle XVIII quan es va consolidar el creixement i l’enriquiment dels grans propietaris agrícoles enfront de la progressiva decadència econòmica de la vila de Sant Hipòlit. Les tensions entre els vilatans i els veïns del terme i les parròquies unides (Santa Cecília de Voltregà, Sant Martí de Sobremunt i Sant Esteve de Vinyoles) van anar en augment i la raó de la discòrdia era la divisió dels emoluments que rebia la vila, dels quals els pagesos en reclamaven una part; també el repartiment dels allotjaments, els trànsits i els bagatges censals. Els pagesos i els habitants de les parròquies unides argumentaven que si a ells els corresponien les parts més costoses, també els havien de correspondre les més lucratives. Per l’altra banda es deia que si pagaven més, era perquè tenien més.

Veient que la causa no prosperava, el mes de juliol de 1701 les parts implicades es van presentar davant el bisbe de Vic, senyor jurisdiccional del terme, per tal de signar una concòrdia que posés final a la disputa.  La concòrdia signada per representants de Sant Hipòlit com de les masies del seu terme i de les parròquies unides, tenia com a objectiu establir diferents acords destinats a millorar la convivència de les dues parts.

El segle XVIII: la crisi del gremi de paraires; una porta oberta a la segregació

Arran de la crisi en la producció de la llana, les males collites i l’explotació dels boscos, la crisi es va fer evident al Voltreganès.  A partir d’aquí es van incrementar les diferències entre l’organització gremial i la pròspera pagesia de la zona. Mentre els pagesos benestants s’enriquien, els teixidors i els paraires veien minvada la seva situació econòmica.

Per tal de pal·liar aquesta situació, l’any 1759 es va signar un acord entre vilatans i propietaris però cap dels dos bàndols el van respectar gaire i això va fer que encara s’agreugessin més les relacions entre ells, fet que va acabar propiciant la segregació de les Masies de Sant Hipòlit. D’aquesta manera el terme de Sant Hipòlit va quedar reduït a poc menys d’un quilòmetre quadrat i es va crear el terme de les Masies de Voltregà, molt més extens,  amb més de vint-i-dos quilòmetres quadrats.

A Masies es combinava l’activitat agrícola amb la industrial gràcies a les fàbriques i  a les colònies que es van establir vora el riu Ter. A més, els grans propietaris, principals instigadors de la secessió, van acaparar els càrrecs municipals: el primer batlle va ser Pau Bassa i els regidors, Jaume Casanova de Vall, Francesc Ordeig i Josep Gallifa.

Segle XIX: Creixement i consolidació del municipi

La industrialització és el gran motor que impulsa la riquesa de les Masies de Voltregà, que va prendre el relleu industrial que fins aquell moment havia ostentat Sant Hipòlit.

S’hi instal·len les noves fàbriques, majoritàriament tèxtils, que ajuden a millorar la riquesa de la població. Entre elles Gallifa, Can Riva, Ca l’Escola i d’altres sectors com la Farga Lacambra.

El primer intent frustrat de reunificació

A causa de l’escàs terme municipal i dels pocs recursos que tenia en aquells moments Sant Hipòlit,  sota la presidència de l’alcalde Manuvens es va plantejar una petició a la reina Isabel II per tal que ordenés una agregació del municipi amb les Masies de Voltregà. Els veïns de les Masies, encapçalats pel seu alcalde Pau Gallifa, es van oposar enèrgicament a la proposta del consistori veí i la seva petició va ser denegada.

El segle XX: 100 anys de canvis i transformacions

Amb el nou segle van arribar avenços i novetats al municipi: moltes generades per la millora de les comunicacions, d’altres per l’arribada de l’electricitat. Un punt clau va ser l’arribada de l’aigua potable a tots els nuclis del municipi.

1923-1931: La dictadura de Primo de Rivera

La segona república: Un estat modern en construcció.1931-1936: Els primers consistoris republicans

Amb l’abandó del general Primo de Rivera, el règim polític de la restauració s’acostava a la seva fi. Amb el trencament del sistema equilibrat de partits instaurat per Cànovas sobre un constant frau electoral, el règim d’Alfons XIII no tenia cap possibilitat de subsistir. La crisi financera que havia provocat el crac borsari del 29 generava violentes contradiccions en un sistema tradicionalment desequilibrat com ho era l’espanyol. Enmig d’aquest panorama apareix de nou l’atur, una figura que els obrers tèxtils del Ter ja havien patit dècades enrere. El govern de l’estat, encapçalat pel general Berenguer, es proposava tornar a la legalitat constitucional de forma progressiva. Aquest extrem es va materialitzar amb les eleccions municipals del 1931. A l’abril d’aquell any van ressorgir totes les forces que el règim alfonsí havia soterrat. Les forces opositores de la comarca obtingueren majoria absoluta a tots els ajuntaments importants. A Les Masies, l’Ajuntament es constituí com un nucli catalanista republicà. Durant aquest període i fins a l’inici de la guerra civil els nous consistoris van canviar radicalment i significativament la gestió municipal. Es va passar d’una parsimònia oficial i una clara immobilitat, a intentar buscar la màxima eficàcia. Durant aquesta època es van iniciar diverses obres públiques, es van sanejar les arques municipals i es van municipalitzar alguns serveis.

1936-1939: La guerra civil

Del franquisme a la democràcia

1979: Primeres eleccions democràtiques

L’any 1979 després de les eleccions generals van seguir les eleccions municipals. A les  grans ciutats catalanes la victòria  va ser del Partit Socialista però a les zones rurals, com les Masies, es va imposar Convergència i Unió.

El primer ajuntament democràtic a les Masies va estar encapçalat per Ferran Burgaya de CiU.

Una de les primeres gestions que va portar a terme el nou consistori va ser la sol·licitud de tornar a oficialitzar el nom del municipi en català: Les Masies de Voltregà.

A les eleccions municipals successives els partits i els alcaldes que han governat han estat els següents:

• 1976-1991 Ferran Burgaya Maydeu (CiU)
• 1991-2003 Estanislau Criballés Faja (CiU)
• Des de 2003 Sergi Vilamala Bastarras (PSC-PM)

Extret del llibre Les Masies de Voltregà, un riu d’història. Carles Garcia, Carles Crosas, Irene Llop, Núria Sadurní, Pere Casas, Marc Ordeix i Mariona Casas. Eumo editorial (2010).